Com una nau ancorada, un derelicte,
feta de carreus de pedra mil·lenària,
la vella església rep l'esgarrinxada
d'aquell floc de llum, quan ja mor el dia.
Del cloquer fins la porta d'arcbotants florida
davallen fulgents esclats cadmi i rovell
que, dos altius xiprers amorosits pel vent
i un vitrall d'ogiva, fer-se seus voldrien.
Mentre redossats a l'arcada solella
s'apleguen feixucs els vells de la vila,
orfes d'afecció, com la gran baluerna.
Ells res en saben de la pruïja i afanys
D'aquells artífexs, que amb sublim mestria
Alçaren l'església ara fa set-cents anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada