Xirois i matiners
surten en corriolada
seguint el senderol
que va a l’ermita blanca;
grimpant i fent tabola
emprenen la fontada,
porten tots els pertrets
com cal per la folgança:
graelles per a torrar
costelles a la brasa,
un conill escorxat,
salsirons i baldanes
i per mullar el bescoll
vi negre de garnatxa.
Cada any per primavera
vénen a la percaça
del favor de
d’aquella imatge santa
que és fina i menudeta
i té un Nin a la falda.
Davant del camp obert
s’aplega una gentada
se senten sons de cobla
que criden a la dansa,
com una exhalació
tot s’omple de rotllanes.
S’aixeca un ventijol
barreig d’olors boscanes
amb la sentor flairosa
de xulles brasejades.
És l’hora d’entaular-se
Oidà! la barriscada!
que això de menjar i beure
no és bo deixar-ho enlaire.
Després del gran tiberi
els vells fan capcinades
ja que el millor païment
és fer el llevant de taula.
No dorm pas el jovent!
s’esvalota i s’empaita,
millor és tirar amoretes
a alguna gata maula.
Amics, cal plegar veles
que arriba l’hora baixa;
ens doni un bon viatge.
Potser el Nin galanxó
està trist perquè marxen;
no passis fill recança
tornaran l’any que ve
xirois i fent corriolada
tot seguint el senderol
d’aquesta ermita blanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada